dimarts, 14 de juliol del 2009

Cal Tabola ja és una realitat!


Aquest diumenge m’aixecava de bon matí disposat a realitzar una bona actuació castellera i gaudir d’una fantàstica diada amb els amics i membres de la colla, així com amb els Xicots i Saballuts. Però, res era com sempre, sentia aquell pessigolleig i aquell neguit de les grans cites, aquella tensió de festa major, aquelles emocions de Montserrat, aquelles ganes de la Clàssica de la Catalunya Interior...


Sonava el despertador i em ficava dempeus a la primera, despertava algun integrant de la colla per garantir que ningú arribes tard al gran dia que començava. Mentre l’aigua freda em feia caure les lleganyes anava pensant en tot l’esforç que havia suposat aquest nou local per la colla i com ens havia unit a tots aquells i aquelles, que havien invertit el seu temps lliure, hores laborals, il•lusions i esperances en construir i reconstruir el nou local: Cal Tabola. Molts noms em venen al cap, començant pel cap d’obres, la presidenta, etc... però ells ja en són conscients i no en faré menció particular de qui més, o qui, ha treballat per aquest projecte.


Les ganes d’arribar a l’antic local feien que refuses l’esmorzar malgrat la insistència materna, doncs els nervis també feien que no estigués disposat a perdre el temps fent un mos per tal d’arribar abans a les portes del ja esmentat. Un cop a la porta, mentre saludava la gent de la colla i fèiem petar la xerradeta sobre el que la nit anterior ens havia deparat, em venien al cap mil imatges de l’antiga casa dels Moixiganguers: el primer cop que l’aixafava, el primer cop que em vaig enfaixar, el primer cop que vaig parar un castell de peus a terra, el primer cop que em vaig ficar en una pinya, el primer cop que vaig pujar una pinya, el primer pilar, el primer castell, el meu debut amb camisa a la pinya i al tronc d’un castell (si també fou entre aquelles parets per gràcia climatològica), la primera festa morada, les primeres converses amb gent que esdevindrien grans i inseparables amics, els primers consells de qui per mi eren (i són) brillants castellers i millors persones: equip tècnic, resta de tronc, la junta, membres històrics i, molt especialment, a la resta de segons (Miki, Oriol i Albert) pels seus consells i lliçons dins i fora dels castells, per qui quan vaig patir la primera llenya em va aixecar la moral, per tots els somriures i complicitats, ja que sense vosaltres (ells) ara no podria escriure tot això... resumint fou la casa que em va veure néixer castellerament i em feu estimar incondicionalment la camisa que llueixo amb l’orgull i el pes que arrossega el color de la meva ciutat natal.


Tot estava apunt, començaven a sonar les gralles i els tabals i els peus les seguien passeig avall deixant al darrera 14 anys d’història col·lectiva dels Moixiganguers d’Igualada, els carrers del la vila es tenyien de morat com poques vegades abans. A mesura que s’acostava la nostre nova llar les emocions augmentaven barrejades i amagaves entre rialles, converses, somriures i complicitats doncs més enllà d’una colla castellera som una gran i única família on tothom i té el seu lloc. Cada pas que feia aquella riuada de gent conduïda per la rauxa era el pas de ser una gran colla a ser una colla gran, era un pas a descobrir i encetar una nova etapa. Aquesta nova seu, aquesta casa gran o gran casa de la cultura popular igualadina que esperem acabi esdevenint, ens ha de permetre incrementar el nostre nivell tècnic i moral per afrontar els nous reptes.


Aquella simbòlica tallada de senyera simbolitzava el repte d’ assolir els dos únics castells de gamma alta de 7 que mai em pogut descarregar a plaça fins a la data actual (el tres de set aixecat per sota i la torre de set), recuperar el tres amb l’agulla descarregat la campanya passada, fer el pas en les construccions de vuit pisos (començant per les bàsiques, com són el quatre i el tres) i poder realitzar un gran espadat.


Tot estava apunt per començar, una intensa xafogor i un incansable sol feia que la cita ens recordes al punt àlgid de la temporada, la nostre festa major, i l’actuació estava a l’alçada de les actuacions realitzades en temporades anteriors en tal cita. L’assaig de divendres fou bo i tranquil·litzador, així ens ho demostra una canalla ràpida i decidida, una pinya sòlida i seriosa que lligava, com poques vegades abans ho havia fet, un tronc jove però experimentat que no abaixaria la guàrdia en cap moment i feu que les rotacions i canvis de posició en els diferents pisos no signifiquessin cap trasbals.



Així doncs, el quatre amb l’agulla còmode i segur feu relaxar-me de forma quasi definitiva i començar a gaudir de la diada com si d’una altra és tractés. Doncs Cal Tabola ja havia estat batejat castellerament i, això, feu que el cinc de set a ulls de quasi tots els presents dins i fora del castell fos aplaudit com el millor d’enguany i el quart descarregat. Finalment, el tres de set serviria per alliçonar-nos de que tot i la perfecció de la construcció i la tranquil·litat que acompanyava la carregada en qualsevol moment un castell es pot trencar, però no fou així i el tronc amb l’ajut de la pinya aconseguí aixecar implacablement la única “hòstia forta” de la diada i descarregar de forma magistral aquesta construcció que tan agrada a la colla.
Tancava l’actuació, un bonic espadat de 5 amb l’alineació de quarta, aixecadora i enxaneta d’un proper pilar de 6.


Xicots de Vilafranca realitzaria una actuació marcada per la gran i notable falta d’efectius de pinya i els dubtes en la canalla, segurament fruit de les llenyes acumulades, realitzarien: 5 de 7, intent desmuntat de 2 de 7, intent desmuntat de 4 de 7, pilar de 5.
Mentre que els Castellers de Sabadell firmaren una bona actuació al descarregar amb seguretat i solvència: 4 de 7, 3 de 7 amb l'agulla, 5 de 6, 3 pilars de 4.


Un cop finalitzada, la diada les converses entre els membres amics i coneguts de les diferents colles seguiren mentre omplíem l’estómac en un vermut i ens rehidrataven amb begudes per tots els gustos, per concloure amb un simbòlic brindis amb cava.
Després de totes les emocions viscudes tot el jovent de la colla va rematar la tarda amb un dinar i uns quants “showtimes” castellers en medi aquàtic, per signar el que per mi com per molts companys i companyes un dels dies més feliços sota la camisa morada.
Així, concloure el text amb una felicitació i agraïment a tota la colla per jornades com aquesta i per tot el que ens depararà un llarg camí plegats per assolir les noves il·lusions i reptes.


Salut i Cal Tabola és casa de tots/es!

9 comentaris:

  1. boníssim!! increible!!!!!!! m'agrada llegir textos així, emocionen!! gràcies x despertar-me el diumenge..jejejjeje som molt grans!! i ho vam demostrar el diumenge..em sembla que poques colles tenen el que tenim nosaltres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Alba

    ResponElimina
  2. Maquíssim... Els teus sentiments s'encomanen i les emocions queden transmeses amb les paraules que hi has posat.
    M'agrada :D

    Ens veiem dimecres a seguir treballant per complir aquestes petites il·lusions que en joves tant eufòrics ens convertirien

    Clon!

    ResponElimina
  3. m'ha emocionat i tot el text :) és preciós!
    i lo de diumenge va ser molt gran :)
    espero que tots aquests 5d7 que estem fent aqusta temporada ens donguin grans fruits, que ens ho mereixem :)

    glòria

    ResponElimina
  4. Excel·lent descripció del que van significar els tres castells morats! Els vaig viure exactament igual!

    Moltes felicitats per l'article, i sobretot, moltes felicitats per fer més gran el món casteller!

    (...tot i que al final de l'actuació no et veia tan feliç com dius aquí ;-)...)

    salut, castells i paraula!

    ResponElimina
  5. No tots tenim el do de l'expresivitat senyor cap de pinyes ;)... el dia que descarreguem el 4d8 o el 2d7 o qualsevol altre castell mai assolit, intentaré convençet més ;)

    ResponElimina
  6. Realment ets increible Vilaseca!

    Com a casteller ets un crack, amb il.lusio, rabia, seny... Però, com ja abans has nat demostrant ets una grn persona!

    Co acabes d'esmentar aqui dalt, potser no tens el do de l'expresivitat visible, però esta clar que si que es veu escrita!

    Has fet una descripció de tot el que la gran part dels moixiganguers varem sentir diumenge. Diumenge vam fer un pas, un gran pas va ser la passa de tancar una erapa i obrine una de nova amb mes somnis gane i il.lusió que mai!

    Estem fent una gran temporada, però no podem pas parar ara, al contrari, apretem ara al màxim i fem realitat aquests que per ara són els somnis de tots els moixiganguers!

    Merci Vilaseca per aquest gran text!!!

    Ens veiem dema a assaig per continuar terballant al màxim!!!

    ResponElimina
  7. Hola Joan,

    Gràcies per afegir-te a la Penedesfera www.penedesfera.cat, la comunitat de blocaires de l'Anoia, l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf.

    T'agrairíem que per a difondre i augmentar la xarxa facis un link del teu bloc cap al portal. A la barra lateral trobaràs logos i consells per millorar la visibilitat a la Penedesfera.

    Recorda que al web trobaràs tot un seguit d'eines per tal de millorar la comunicació i la participació entre els penedesencs a internet.

    Salutacions i felicitats pel bloc i Cal Tabola!

    Daniel García Peris
    www.danielgarciaperis.cat

    ResponElimina
  8. Plataformes com la penedesfera són fantàstiques per difondre blocs fantàstics com aquest. Arriba a molta gent, fomenta l'intercanvi d'opinions i punts de vista i és positiu en tota mesura.

    Centrant-nos, però, en la Plataforma per una Vegueria Pròpia (no sé amb quin grau de vinculació amb la penedesfera), considero que no és gens correcte el tractament que s'ha donat als Moixiganguers en algun mitjà de premsa escrita, especialment pel que fa referència a una actuació castellera.

    Així doncs, si en aquest bloc hi ha més que castells, esperem que a la penedesfera no hi hagi res més que la única voluntat de difondre blocs i per tant el lliure pensament, i que estigui allunyada de les qüestions territorials... sinó, amic blocaire del més que castells, m'hi pensaria dues vegades abans d'afegir-m'hi!

    Pit i amunt!

    ResponElimina
  9. Crec que és important diferenciar bé els diferents temes que exposes. En primer lloc, tens tota la raó en quant el tracte i "manipulació" que va sofrir la colla a càrrec de cert mitjà de (des)informació (o de pamflet propagandístic de color groc, paraules que vaig emprar en el seu degut moment) pressionat per la plataforma que tu esmentes o gent del seu entorn...

    Ara bé, crec que Penedesfera, igual que Anoiasfera i tota la resta de "...sferas", sols persegueixen la voluntat de crear una comunitat o xarxa de blocs (amb temàtiques i punts de vista personals o col•lectius totalment lliures). Per tant, ja he pensat dues vegades el que era escaient o no, a mi no m'agrada veure fantasmes allà on no n'hi ha i menys caure en victimismes absurds. No obstant, cadascú empra el potencial d'aquestes xarxes per allò que creu escaient en el meu cas és una forma de intercanvi d'informació, o experiències, sense ambicions ni aspiracions a res més, ja que el meu bloc és d'opinió personal (o vivències en primera persona) en el marc dels castells i al voltant d'aquests (i potser en cert moment si em ve de gust, decideixo tocar altres temes...)

    M'agradaria deixar ben clar, ja per concloure, que estic "fart" de la "prostitució" de la cultura popular quan es barreja amb colors polítics, ja que aquesta (com la llengua) és el llegat més important de la nostre existència com a poble amb identitat pròpia, independentment de idees o ideologies, i mereix ser fomentada i defensada sense patir modificacions ni utilitzacions ja que és quelcom que uneix a tothom qui estima aquest país (més ben dit, aquests països) malgrat hi hagi gent que no li agradi.

    Espero haver esvaït els teus dubtes, de no ser així estaré encantat de seguir conversant. Gràcies per visitar aquest modest bloc.

    Salut!

    ResponElimina