16J: L'assaig històric!

Era un calorós 16 de Juliol, al bell mig de la bonica Rambla St. Isidre i arropats per una ciutat que vol que la colla local faci el pas l’any del seu 15è aniversari. Mica en mica quasi tots els membres en actiu de la colla feien acte de presència i s’anaven preparant per l’assaig.

D’altra banda el reclam de l’orxatada i un emplaçament degudament pensat unes setmanes abans; unit a un ràpid però intens exercici de propaganda feien que residents a la comarca, moixiganguers no actius, amics, coneguts i un prou llarg etcètera es deixessin veure amb ganes de fer un cop de mà en el que podia ser un assaig únic.

Allò del que sempre ens queixem, no ser una ciutat castellera, semblava esvair-se al llarg de més de dues hores intenses i excitants. Segurament nosaltres, molt al nostre pesar, tampoc em sabut moltes vegades obrir-nos i enganxar la gent de la nostra vila per fer allò que més ens agrada.

L’assaig començava amb uns pilars d’inici i probes de canalla, amb la normalitat que correspon a aquestes probes des del inici de la temporada. Però quelcom es palpava a l’ambient, a dins hi havia aquell cuquet dels grans dies o dels dies que aconseguim fer grans.

L’equip de pinyes treballava en les estructures que aguantarien les primeres probes de castells de vuit morades, doncs els quints s’havien d’enfilar i aguantar una estona el pes. De no ser així, l’assaig no hagués servit de massa i haguéssim perdut la millor oportunitat presentada fins la data.

L’equip de troncs teníem clares les alineacions que realitzarien les probes, però el neguit s’incrementava fins que... bufff per fi i som totes i tots! A pesar de les lesions i contratemps característics podíem engegar la maquinaria.

Intercanvis de impressions dins de la tècnica, veredicte final i endavant les atxes.

L’excel·lent feina de pinyes es veia en la primera proba: una torre de set fins a dosos que hagués pogut anar perfectament sencera, doncs el tronc estava encaixat i totalment immòbil al damunt d’uns segurs baixos que treballaven com un bloc amb la pinya. Després d’aguantar el pes una bona estona, es desmuntava la primera proba que servia per treure tensió.

Acte seguit, un impecable 3d6 net amb terços-quarts-quints del 3d8 i la canalla realitzava una tasca perfecte que feien que la construcció malgrat la seva lleugeresa i alguna estrena per lesió ni tremolés en cap moment.

Glops d’aigua, consells, opinions, arribava el moment... Col·locació final dels baixos i la pinya es tancava (després d’un primer peu desmuntat, doncs la plena i la buida del tres estàvem massa enganxats) s’enfilava un magnífic 3d8 fins a quints. El primer cop, en la història morada.

Ara tocava el 3d7 net, tots els rengles preparats. El cap de colla quadrava i som-hi! Dosos dins acotxador i enxaneta enfilats, però per no arriscar i degut a baixes en el pom de dalt es decideix desmuntar sense travessar la construcció.

Amb el 3d8 suficientment assajat tenint en compte que era l’últim assaig abans de vacances, ens disposàvem a seguir la metodologia anteriorment aplicada, ara en el carro gros.

La proba amb terços a terra tornava a ser perfecte, malgrat baixes a nivell de quarts. Com marca la tradició el primer peu desmuntat, doncs semblava "una plaça de toros" i evidenciàvem manca de veterania al tancar una pinya amb agulles grosses.

No obstant, la segona proba era impecable les quintes ja eren a dalt altre cop i era una roca. Ni un sol ensurt; una pinya, que dosificava forces i esforços, ancorava un remodelat pis de segons a la perfecció.

Finalment, per acabar el que llavors ja feia estona que era el millor assaig de la història dels Moixiganguers d’Igualada l’any que fa 15 anys i en el bell mig de la ciutat que els ha vist néixer, créixer i ara veu com es fan grans. Un immaculat 4d7 net que no s’arribaria a culminar degut a que un peu mal col·locat d’un dels dosos dificultava la respiració a una quinta, no obstant la proba es desmuntava i concloïa amb serenitat.

Un cop finalitzat l’assaig i d’escoltar el sermó del cap de colla, es donava inici a les vacances amb un got de granissat i/o orxata entre somriures, abraçades i una satisfacció evident per part de tots els assistents tant per banda dels que ja hi eren fa 15 anys com pels nouvinguts enguany.

Sens dubte, aquest és el nostre moment i no el desaprofitarem!

Fotos: Manuel Hidalgo