dimarts, 28 de juliol del 2009

Santes: llenyes i hienes

Santes llenyes


Eren les 12 del migdia tocades i la Plaça de Santa Anna de Mataró era plena de dalt a baix de cares conegudes, amics, amigues, companys i companyes. Es notava el nerviosisme i la il·lusió en els rostres dels castellers i castelleres de les tres colles que estaven a punt d’alçar els pilars caminats d’entrada. Tot semblava indicar que seria una brillant actuació, en la qual Capgrossos, colla amfitriona, aconseguiria la seva primera tripleta verda d’enguany, Castellers de Vilafranca assoliria el primer gamma extra de la temporada i el 100 de la seva història portant a plaça la torre de nou amb folre i manilles, mentre que la colla tarragonina de la camisa lila realitzaria el seu primer castell de nou del vigent curs.


La xafogor i el sol infatigable guiaven el inici de la primera ronda de castells. La primera ronda de disgustos, que anirien “increccendo” malauradament, la Colla Jove Xiquets de Tarragona sols podia carregar el tres de nou amb folre deguda la llunyania de la rengla vers el punt central de la construcció i un constant bellugueig que ni el tronc ni el folre amb l’ajuda de la soca aconseguiren aturar. La colla local descarregaria amb solvència el mateix castell, així com els verds descarregaven altre cop un desquadrat quatre de nou amb folre.


Era moment de realitzar un canvi d’ubicació, en busca de l’ombra i que fou un èxit a l’obtenir unes fantàstiques tanques que ens serviren de banc i puntal. Un cop gaudíem de la nova estança la canalla mataronina pressionada pel tremolí de l’estructura tirava enrere el 4d9f entre aplaudiments dels assistents esperançats en veure com els blaumarins el descarregarien a posteriori.


Arribava el gran moment i en l’aire es respirava la tensió esperonada pels crits i maniobres dels batallons verds que reclutaven valents, despistats o ignorants espectadors que viurien la càlida i humana sensació, alguns d’ells per primera vegada, de la soca verda (o multicolor) mentre formaven una soca inexperta i heterogènia. Totes les càmeres feia estona que estaven amb l’objectiu trempat i, finalment, el folre vilafranquí prenia posició donant peu a l’entrada de les manilles. Sols col·locar els quarts es denotaven unes mancances d’entesa entre el folre, les manilles i el renovat tronc, així els més optimistes creiem que carregarien el primer gamma extra ja que les últimes torres de vuit havien estat lligades sols amb manilles sobre soca. Però, una anxaneta endarrerida i un excessiu nerviosisme dels penedesencs faria que la torre de nou amb folre i manilles es tranques i la llenya deixes alguns masegats, entre les primeres sirenes ataronjades.

Els de la camisa lila, plantarien una catedral de manual que apunta que ben aviat farà equilibris damunt del folre.


A ronda de repetició, Capgrossos canviava de construcció i llençava el quatre de vuit amb l’agulla que ja l’havien descarregat en diades anteriors. Ja sols amb l’espadat alçat, el segon esdevenia heroi per mèrits propis, parava hòsties constants i en totes direccions, fent gala d’una brillant tècnica pilanera, resistència física i psíquica. La plaça embogia i de ben segur que els turistes vinguts de més enllà de l’Ebre esperaven veure com era tret a espatlles de plaça entre els mocadors blancs dels assistents, però per sort ell no era en “Josep Tomàs” ni havia torturat fins la mort a diversos éssers vius conscients (disculpin la llicència antitaurina presa en aquest punt).

L’orgull verd, que els fa ser la colla puntera dels darrers anys, es notava com transpirava de les camises, allà presents, directe des del cor. De nou la soca estava formada i les manilles en forma de folre ja lligaven els terços. Era el moment de treure tota l’artilleria pesada i ficar els castellers que han dominat en els darrers anys els gammes extres, que reuneixen innumerables virtuts i em provoquen gran admiració, personalment, i deixar de banda la renovació dels troncs. El 2d8f s’aconseguia amb veterania.


La traca final començava a manca dels lluïments de clausura, els mataronins descarregaven amb comoditat la torre de vuit folrada descartant així el quatre de nou folrat i que generaria cares llargues a certs membres de la colla i frustració entre el públic expectant. Castellers de Vilafranca, per la seva part, veien com sols podien carregar el 3d9f per segona vegada consecutiva i els tarragonins descarregaven, no sense dificultats, un carro gros.


Seguíem aguantant estoicament la tortura a la que ens sotmetia la “speaker” de torn que semblava manllevada d’una final de “grand slam” de tennis, l’espedat capgròs prenia forma damunt el folre i es carregava sense entrebancs, visibles, quan de sobte i amb tots els membres del tronc encara en contacte feia llenya i provocava importants baixes en el ja esmentat tronc per damunt del terç. Els verds tancaven l’actuació amb un vano de cinc entre tímids aplaudiments i amb la mirada posada a l’encontre amb Valls a la Bisbal i la Jove de Tarragona realitzava dos pilars de cinc simultanis, sent els més satisfets de la plaça en aquell instant.



Desitjar, des d’aquí, una ràpida recuperació dels castellers i castelleres lesionades.


Fotografies: Roger Muntal



Santes hienes


Ara s’estaran preguntant que ens vol dir aquest boig si ja ens ha torturat amb una crònica, doncs bé ara els hi explicaré. Sembla ser que el món casteller segueix sent acusat i/o “criminalitzat” des dels mateixos entorns de sempre: primer fou la Luchy Nuñez, posteriorment Toni de la Rosa i ara cert diari amb versió catalana i títol castellà.

Aquest mitjà de premsa escrita, conegut per les seves brillants cròniques castelleres, disculpin la ironia fora de lloc. Podria, això sí, ser reconegut per la seva assiduïtat a les places, però malauradament les de braus i quan hi ha esdeveniments que ens transporten a l’arena de Tarraco disposats a presenciar el sacrifici d’animals innocents (o esclaus, ja que eren considerats d’igual forma, antiga i desgraciadament). Ara bé, això no és el que ens ocupa ni tinc intenció d’entrar en tal debat.


En l’edició del passat dilluns, apareix una notícia vinculada al món casteller i a l’actuació de les Santes, anteriorment narrada. En ella apareix un groguenc titular “32 ferits en la jornada castellera de Mataró”, en tot l’article per aquells que tingueu l’estómac resistent no es cita cap de les construccions portades a plaça ni fets pròpiament vinculats a la jornada castellera en sí. No obstant, hi ha una sèrie de xifres inflades i mots sensacionalistes que sembla que més que una bonica activitat, a pesar de la mala sort, de la nostre cultura popular es tracti d’un enfrontament bèl·lic o quelcom semblant. A més a més, aprofita per recordar un esgarrifós fet que va portar al dol absolut de tot el món casteller, un 23 de juliol de 2006.


Doncs sí senyores i senyors, SANTES HIENES és l’únic nom que tenen aquest sensacionalistes que pretenen enfonsar el món casteller i descontextualitzar els fets i esdeveniments propis d’aquest, així com de qualsevol activitat de la cultura popular catalana.

Em ve al cap una cita de l’Ovidi Montllor: “Hi ha gent que no vol que s´escrigui, es parli o es pensi en català, és la mateixa gent que no vol que s´escrigui, es parli o es pensi”. Crec que aquesta és l’única justificació possible.


Ja em perdonaran si em prenc algunes línies de més, però seré breu. Els castells són una activitat física, ja que tots els castellers, juguin qualsevol dels rols en un castell, estan sotmesos a unes exigències físiques fruit de la tasca que duen a terme en aquells instants. Conseqüentment, tota activitat física activa comporta un risc i m’agradaria que tots els reprimits i inquisidors anteriorment citats reflexionin sobre el següent: Quanta gent (nens inclosos, ja que pretenen molts d’ells prohibir la participació de menors d’edat en el món casteller sota certa moralitat amoral que ni ells entenen) coneixen que s’ha trencat o esquinçat el menisc jugant a futbol? I un dit jugant a bàsquet? I un canell al voleibol o a l’handbol? I un traumatisme cranial en una cursa automobilística? I una lesió muscular en una prova d’atletisme o natació? I així un llarg etcètera, deixant de banda les múltiples seqüeles psicològiques que deixen les competicions d’alt nivell començant pels trastorns alimentaris, les addiccions a certes substàncies tòxiques... Que també les prohibiran o deixeràn d’inscriure-hi el seu fill i treure pit amb els amics dient que el nen juga amb tal equip o ha guanyat a “fulanet” (intentant fer realitat en els vostres fills les vostres frustracions)?


Ara bé algú o alguna de vostès em pot dir si alguna d’aquestes activitats tenen un nivell de solidaritat (dins i fora del país), companyerisme, integració, reconeixement, creixement personal i col·lectiu tan significatiu, notable i extens a tots i totes les castelleres i castellers, part activa en l’activitat. Oi que no? Doncs llegeixin i culturitzint-se a sí mateixos abans de difamar de tal forma.



Salut i amunt!


“Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça seguiran glorificant al caçador“ (Proverbi africà)

dimarts, 14 de juliol del 2009

Cal Tabola ja és una realitat!


Aquest diumenge m’aixecava de bon matí disposat a realitzar una bona actuació castellera i gaudir d’una fantàstica diada amb els amics i membres de la colla, així com amb els Xicots i Saballuts. Però, res era com sempre, sentia aquell pessigolleig i aquell neguit de les grans cites, aquella tensió de festa major, aquelles emocions de Montserrat, aquelles ganes de la Clàssica de la Catalunya Interior...


Sonava el despertador i em ficava dempeus a la primera, despertava algun integrant de la colla per garantir que ningú arribes tard al gran dia que començava. Mentre l’aigua freda em feia caure les lleganyes anava pensant en tot l’esforç que havia suposat aquest nou local per la colla i com ens havia unit a tots aquells i aquelles, que havien invertit el seu temps lliure, hores laborals, il•lusions i esperances en construir i reconstruir el nou local: Cal Tabola. Molts noms em venen al cap, començant pel cap d’obres, la presidenta, etc... però ells ja en són conscients i no en faré menció particular de qui més, o qui, ha treballat per aquest projecte.


Les ganes d’arribar a l’antic local feien que refuses l’esmorzar malgrat la insistència materna, doncs els nervis també feien que no estigués disposat a perdre el temps fent un mos per tal d’arribar abans a les portes del ja esmentat. Un cop a la porta, mentre saludava la gent de la colla i fèiem petar la xerradeta sobre el que la nit anterior ens havia deparat, em venien al cap mil imatges de l’antiga casa dels Moixiganguers: el primer cop que l’aixafava, el primer cop que em vaig enfaixar, el primer cop que vaig parar un castell de peus a terra, el primer cop que em vaig ficar en una pinya, el primer cop que vaig pujar una pinya, el primer pilar, el primer castell, el meu debut amb camisa a la pinya i al tronc d’un castell (si també fou entre aquelles parets per gràcia climatològica), la primera festa morada, les primeres converses amb gent que esdevindrien grans i inseparables amics, els primers consells de qui per mi eren (i són) brillants castellers i millors persones: equip tècnic, resta de tronc, la junta, membres històrics i, molt especialment, a la resta de segons (Miki, Oriol i Albert) pels seus consells i lliçons dins i fora dels castells, per qui quan vaig patir la primera llenya em va aixecar la moral, per tots els somriures i complicitats, ja que sense vosaltres (ells) ara no podria escriure tot això... resumint fou la casa que em va veure néixer castellerament i em feu estimar incondicionalment la camisa que llueixo amb l’orgull i el pes que arrossega el color de la meva ciutat natal.


Tot estava apunt, començaven a sonar les gralles i els tabals i els peus les seguien passeig avall deixant al darrera 14 anys d’història col·lectiva dels Moixiganguers d’Igualada, els carrers del la vila es tenyien de morat com poques vegades abans. A mesura que s’acostava la nostre nova llar les emocions augmentaven barrejades i amagaves entre rialles, converses, somriures i complicitats doncs més enllà d’una colla castellera som una gran i única família on tothom i té el seu lloc. Cada pas que feia aquella riuada de gent conduïda per la rauxa era el pas de ser una gran colla a ser una colla gran, era un pas a descobrir i encetar una nova etapa. Aquesta nova seu, aquesta casa gran o gran casa de la cultura popular igualadina que esperem acabi esdevenint, ens ha de permetre incrementar el nostre nivell tècnic i moral per afrontar els nous reptes.


Aquella simbòlica tallada de senyera simbolitzava el repte d’ assolir els dos únics castells de gamma alta de 7 que mai em pogut descarregar a plaça fins a la data actual (el tres de set aixecat per sota i la torre de set), recuperar el tres amb l’agulla descarregat la campanya passada, fer el pas en les construccions de vuit pisos (començant per les bàsiques, com són el quatre i el tres) i poder realitzar un gran espadat.


Tot estava apunt per començar, una intensa xafogor i un incansable sol feia que la cita ens recordes al punt àlgid de la temporada, la nostre festa major, i l’actuació estava a l’alçada de les actuacions realitzades en temporades anteriors en tal cita. L’assaig de divendres fou bo i tranquil·litzador, així ens ho demostra una canalla ràpida i decidida, una pinya sòlida i seriosa que lligava, com poques vegades abans ho havia fet, un tronc jove però experimentat que no abaixaria la guàrdia en cap moment i feu que les rotacions i canvis de posició en els diferents pisos no signifiquessin cap trasbals.



Així doncs, el quatre amb l’agulla còmode i segur feu relaxar-me de forma quasi definitiva i començar a gaudir de la diada com si d’una altra és tractés. Doncs Cal Tabola ja havia estat batejat castellerament i, això, feu que el cinc de set a ulls de quasi tots els presents dins i fora del castell fos aplaudit com el millor d’enguany i el quart descarregat. Finalment, el tres de set serviria per alliçonar-nos de que tot i la perfecció de la construcció i la tranquil·litat que acompanyava la carregada en qualsevol moment un castell es pot trencar, però no fou així i el tronc amb l’ajut de la pinya aconseguí aixecar implacablement la única “hòstia forta” de la diada i descarregar de forma magistral aquesta construcció que tan agrada a la colla.
Tancava l’actuació, un bonic espadat de 5 amb l’alineació de quarta, aixecadora i enxaneta d’un proper pilar de 6.


Xicots de Vilafranca realitzaria una actuació marcada per la gran i notable falta d’efectius de pinya i els dubtes en la canalla, segurament fruit de les llenyes acumulades, realitzarien: 5 de 7, intent desmuntat de 2 de 7, intent desmuntat de 4 de 7, pilar de 5.
Mentre que els Castellers de Sabadell firmaren una bona actuació al descarregar amb seguretat i solvència: 4 de 7, 3 de 7 amb l'agulla, 5 de 6, 3 pilars de 4.


Un cop finalitzada, la diada les converses entre els membres amics i coneguts de les diferents colles seguiren mentre omplíem l’estómac en un vermut i ens rehidrataven amb begudes per tots els gustos, per concloure amb un simbòlic brindis amb cava.
Després de totes les emocions viscudes tot el jovent de la colla va rematar la tarda amb un dinar i uns quants “showtimes” castellers en medi aquàtic, per signar el que per mi com per molts companys i companyes un dels dies més feliços sota la camisa morada.
Així, concloure el text amb una felicitació i agraïment a tota la colla per jornades com aquesta i per tot el que ens depararà un llarg camí plegats per assolir les noves il·lusions i reptes.


Salut i Cal Tabola és casa de tots/es!

dilluns, 13 de juliol del 2009

Festa Major d’Esparreguera

Aquest dissabte passat un grup d’amigues, amics i companys de la colla ens disposarem a creuar el Bruc per anar a veure l’actuació que tenia lloc en la ja esmentada població. Arrivàrem a la “particular” plaça de l’ajuntament, la qual arquitectònicament fa difícil la plasticitat dels castells i, ben mirat, pràcticament qualsevol activitat oberta al poble i del poble. Obriren la tarda tres pilars de quatre caminats de semblant tonalitat, ja que enguany acompanyaven als esparguerins la Colla Jove Castellers de Sitges i els Castellers de Lleida.


A pesar de les baixes castelleres que “condicionarien” l’actuació de les colles visitants, en el cas de Sitges pel baix nombre de camises arrossegades fins al Baix Llobregat i en el cas lleidatà per algunes baixes i estrenes significatives en quant a castellers de tronc. Fou una bona tarda de castells, per la manca de llenya i la visible recuperació dels Castellers d’Esparreguera.


Aquests darrers van concloure la millor actuació de la present campanya en descarregar un 3d6ps, un paradíssim i esperançador 4d7, un 5d6 i dos espadats de 4. L’arribada de la segona part de la temporada augura la recuperació dels castells bàsics de 7 com quelcom habitual en el seu cartell d’actuació, la qual cosa és una molt bona noticia pel món casteller.


Pel que fa a la formació lleidatana van sortir de plaça amb un 5d7, 2d7, 4d7a i v5 tot descarregat amb gran solvència.

Finalment, la colla de Sitges portar a plaça un 4d6a, 4d6, 3d6 i un espadat de 4 que tancava l’actuació.

dijous, 9 de juliol del 2009

dimecres, 8 de juliol del 2009

Moixiganguers presenten el nou local: Cal Tabola.


Els actes començaran a les 11 del matí, a l’antic local de la colla, situat al costat del Casal de la Gent Gran d’Igualada, on s’iniciarà una cercavila que simbolitzarà el pas de l’antic local fins al nou, conegut com a Cal Tabola, situat al C/ Sant Antoni de Baix número 106-108.

Una cercavila que també comptarà amb la participació del grup de Grallers Mal de Cap i dels Trabucaires d’Igualada, els Voladors.

El nou local, situat al C/ St Antoni de Baix, és una antiga adoberia, rehabilitada ja en part, i que la colla igualadina ha acabat d’adequar per a les seves necessitats organitzatives.

Han estat molts mesos on una bona munió de voluntaris ha treballat desinteressadament per tal que el nou local pogués ser una realitat, que ha comptat amb la col·laboració de diferents empreses que han col·laborat amb el subministrament de diferents tipus de material.

Les obres d’adequació encara no estan del tot acabades, però el seu estat si que permetrà que a partir de la data els assajos es puguin celebrar en el nou edifici i que, mica en mica i a mesura que les possibilitats econòmiques ho permetin, es puguin anar afegint millores a les instal·lacions.

Fins ara, els morats assajaven els dimecres a l’Ateneu Igualadí i els divendres a la pista poliesportiva del col·legi de la Divina Pastora.

Els Moixiganguers volen que el nou local social sigui punt de trobada per a tot tipus d’activitats culturals i associatives. De moment dues entitats, els grallers Mal de Cap i els Trabucaires d’Igualada, ja disposaran de les instal·lacions per a poder realitzar-hi els seus assajos.

L'actuació castellera començarà a les 12:00h i acompanyaran a la formació local les colles castelleres: Xicots de Vilafranca i Castellers de Sabadell. En l'esdeveniment, s'espera que la colla amfitriona recuperi el nivell mostrat a inicis de temporada on va dominar els castells de 7 i 7,5, descarregant amb solvència totes les construccions portades a plaça.


Pit i amunt!

extret de l'anoiadiari.cat i modificat posteriorment a títol personal...

Ens fiquem la camisa!



Aquest és el post inaugural d'aquest bloc, que neix fruit d'un curs sobre Web 2.0 impartit a la Universitat d'Estiu Ramon Llull en l'Escola d'Adoberia d'Igualada.

Les aspiracions o ambicions d'aquest espai són les de transmetre una visió personal sobre el món dels castells, tenint en compte la meva participació activa en les colles: Moixiganguers d'Igualada i Arreplegats de la Zona Universitària.

Conseqüentment podreu trobar cròniques de diades, notícies relacionades amb el món casteller en general i vivències personals més o menys vinculades al ja esmentat món.


Força, equilibri, valor i seny!