Santes: llenyes i hienes

Santes llenyes

Eren les 12 del migdia tocades i la Plaça de Santa Anna de Mataró era plena de dalt a baix de cares conegudes, amics, amigues, companys i companyes. Es notava el nerviosisme i la il·lusió en els rostres dels castellers i castelleres de les tres colles que estaven a punt d’alçar els pilars caminats d’entrada. Tot semblava indicar que seria una brillant actuació, en la qual Capgrossos, colla amfitriona, aconseguiria la seva primera tripleta verda d’enguany, Castellers de Vilafranca assoliria el primer gamma extra de la temporada i el 100 de la seva història portant a plaça la torre de nou amb folre i manilles, mentre que la colla tarragonina de la camisa lila realitzaria el seu primer castell de nou del vigent curs.

La xafogor i el sol infatigable guiaven el inici de la primera ronda de castells. La primera ronda de disgustos, que anirien “increccendo” malauradament, la Colla Jove Xiquets de Tarragona sols podia carregar el tres de nou amb folre deguda la llunyania de la rengla vers el punt central de la construcció i un constant bellugueig que ni el tronc ni el folre amb l’ajuda de la soca aconseguiren aturar. La colla local descarregaria amb solvència el mateix castell, així com els verds descarregaven altre cop un desquadrat quatre de nou amb folre.

Era moment de realitzar un canvi d’ubicació, en busca de l’ombra i que fou un èxit a l’obtenir unes fantàstiques tanques que ens serviren de banc i puntal. Un cop gaudíem de la nova estança la canalla mataronina pressionada pel tremolí de l’estructura tirava enrere el 4d9f entre aplaudiments dels assistents esperançats en veure com els blaumarins el descarregarien a posteriori.

Arribava el gran moment i en l’aire es respirava la tensió esperonada pels crits i maniobres dels batallons verds que reclutaven valents, despistats o ignorants espectadors que viurien la càlida i humana sensació, alguns d’ells per primera vegada, de la soca verda (o multicolor) mentre formaven una soca inexperta i heterogènia. Totes les càmeres feia estona que estaven amb l’objectiu trempat i, finalment, el folre vilafranquí prenia posició donant peu a l’entrada de les manilles. Sols col·locar els quarts es denotaven unes mancances d’entesa entre el folre, les manilles i el renovat tronc, així els més optimistes creiem que carregarien el primer gamma extra ja que les últimes torres de vuit havien estat lligades sols amb manilles sobre soca. Però, una anxaneta endarrerida i un excessiu nerviosisme dels penedesencs faria que la torre de nou amb folre i manilles es tranques i la llenya deixes alguns masegats, entre les primeres sirenes ataronjades.

Els de la camisa lila, plantarien una catedral de manual que apunta que ben aviat farà equilibris damunt del folre.

A ronda de repetició, Capgrossos canviava de construcció i llençava el quatre de vuit amb l’agulla que ja l’havien descarregat en diades anteriors. Ja sols amb l’espadat alçat, el segon esdevenia heroi per mèrits propis, parava hòsties constants i en totes direccions, fent gala d’una brillant tècnica pilanera, resistència física i psíquica. La plaça embogia i de ben segur que els turistes vinguts de més enllà de l’Ebre esperaven veure com era tret a espatlles de plaça entre els mocadors blancs dels assistents, però per sort ell no era en “Josep Tomàs” ni havia torturat fins la mort a diversos éssers vius conscients (disculpin la llicència antitaurina presa en aquest punt).

L’orgull verd, que els fa ser la colla puntera dels darrers anys, es notava com transpirava de les camises, allà presents, directe des del cor. De nou la soca estava formada i les manilles en forma de folre ja lligaven els terços. Era el moment de treure tota l’artilleria pesada i ficar els castellers que han dominat en els darrers anys els gammes extres, que reuneixen innumerables virtuts i em provoquen gran admiració, personalment, i deixar de banda la renovació dels troncs. El 2d8f s’aconseguia amb veterania.

La traca final començava a manca dels lluïments de clausura, els mataronins descarregaven amb comoditat la torre de vuit folrada descartant així el quatre de nou folrat i que generaria cares llargues a certs membres de la colla i frustració entre el públic expectant. Castellers de Vilafranca, per la seva part, veien com sols podien carregar el 3d9f per segona vegada consecutiva i els tarragonins descarregaven, no sense dificultats, un carro gros.

Seguíem aguantant estoicament la tortura a la que ens sotmetia la “speaker” de torn que semblava manllevada d’una final de “grand slam” de tennis, l’espedat capgròs prenia forma damunt el folre i es carregava sense entrebancs, visibles, quan de sobte i amb tots els membres del tronc encara en contacte feia llenya i provocava importants baixes en el ja esmentat tronc per damunt del terç. Els verds tancaven l’actuació amb un vano de cinc entre tímids aplaudiments i amb la mirada posada a l’encontre amb Valls a la Bisbal i la Jove de Tarragona realitzava dos pilars de cinc simultanis, sent els més satisfets de la plaça en aquell instant.

Desitjar, des d’aquí, una ràpida recuperació dels castellers i castelleres lesionades.

Fotografies: Roger Muntal

Santes hienes

Ara s’estaran preguntant que ens vol dir aquest boig si ja ens ha torturat amb una crònica, doncs bé ara els hi explicaré. Sembla ser que el món casteller segueix sent acusat i/o “criminalitzat” des dels mateixos entorns de sempre: primer fou la Luchy Nuñez, posteriorment Toni de la Rosa i ara cert diari amb versió catalana i títol castellà.

Aquest mitjà de premsa escrita, conegut per les seves brillants cròniques castelleres, disculpin la ironia fora de lloc. Podria, això sí, ser reconegut per la seva assiduïtat a les places, però malauradament les de braus i quan hi ha esdeveniments que ens transporten a l’arena de Tarraco disposats a presenciar el sacrifici d’animals innocents (o esclaus, ja que eren considerats d’igual forma, antiga i desgraciadament). Ara bé, això no és el que ens ocupa ni tinc intenció d’entrar en tal debat.

En l’edició del passat dilluns, apareix una notícia vinculada al món casteller i a l’actuació de les Santes, anteriorment narrada. En ella apareix un groguenc titular “32 ferits en la jornada castellera de Mataró”, en tot l’article per aquells que tingueu l’estómac resistent no es cita cap de les construccions portades a plaça ni fets pròpiament vinculats a la jornada castellera en sí. No obstant, hi ha una sèrie de xifres inflades i mots sensacionalistes que sembla que més que una bonica activitat, a pesar de la mala sort, de la nostre cultura popular es tracti d’un enfrontament bèl·lic o quelcom semblant. A més a més, aprofita per recordar un esgarrifós fet que va portar al dol absolut de tot el món casteller, un 23 de juliol de 2006.

Doncs sí senyores i senyors, SANTES HIENES és l’únic nom que tenen aquest sensacionalistes que pretenen enfonsar el món casteller i descontextualitzar els fets i esdeveniments propis d’aquest, així com de qualsevol activitat de la cultura popular catalana.

Em ve al cap una cita de l’Ovidi Montllor: “Hi ha gent que no vol que s´escrigui, es parli o es pensi en català, és la mateixa gent que no vol que s´escrigui, es parli o es pensi”. Crec que aquesta és l’única justificació possible.

Ja em perdonaran si em prenc algunes línies de més, però seré breu. Els castells són una activitat física, ja que tots els castellers, juguin qualsevol dels rols en un castell, estan sotmesos a unes exigències físiques fruit de la tasca que duen a terme en aquells instants. Conseqüentment, tota activitat física activa comporta un risc i m’agradaria que tots els reprimits i inquisidors anteriorment citats reflexionin sobre el següent: Quanta gent (nens inclosos, ja que pretenen molts d’ells prohibir la participació de menors d’edat en el món casteller sota certa moralitat amoral que ni ells entenen) coneixen que s’ha trencat o esquinçat el menisc jugant a futbol? I un dit jugant a bàsquet? I un canell al voleibol o a l’handbol? I un traumatisme cranial en una cursa automobilística? I una lesió muscular en una prova d’atletisme o natació? I així un llarg etcètera, deixant de banda les múltiples seqüeles psicològiques que deixen les competicions d’alt nivell començant pels trastorns alimentaris, les addiccions a certes substàncies tòxiques... Que també les prohibiran o deixeràn d’inscriure-hi el seu fill i treure pit amb els amics dient que el nen juga amb tal equip o ha guanyat a “fulanet” (intentant fer realitat en els vostres fills les vostres frustracions)?

Ara bé algú o alguna de vostès em pot dir si alguna d’aquestes activitats tenen un nivell de solidaritat (dins i fora del país), companyerisme, integració, reconeixement, creixement personal i col·lectiu tan significatiu, notable i extens a tots i totes les castelleres i castellers, part activa en l’activitat. Oi que no? Doncs llegeixin i culturitzint-se a sí mateixos abans de difamar de tal forma.

Salut i amunt!

“Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça seguiran glorificant al caçador“ (Proverbi africà)