Cal Tabola ja és una realitat!

Aquest diumenge m’aixecava de bon matí disposat a realitzar una bona actuació castellera i gaudir d’una fantàstica diada amb els amics i membres de la colla, així com amb els Xicots i Saballuts. Però, res era com sempre, sentia aquell pessigolleig i aquell neguit de les grans cites, aquella tensió de festa major, aquelles emocions de Montserrat, aquelles ganes de la Clàssica de la Catalunya Interior...


Sonava el despertador i em ficava dempeus a la primera, despertava algun integrant de la colla per garantir que ningú arribes tard al gran dia que començava. Mentre l’aigua freda em feia caure les lleganyes anava pensant en tot l’esforç que havia suposat aquest nou local per la colla i com ens havia unit a tots aquells i aquelles, que havien invertit el seu temps lliure, hores laborals, il•lusions i esperances en construir i reconstruir el nou local: Cal Tabola. Molts noms em venen al cap, començant pel cap d’obres, la presidenta, etc... però ells ja en són conscients i no en faré menció particular de qui més, o qui, ha treballat per aquest projecte.


Les ganes d’arribar a l’antic local feien que refuses l’esmorzar malgrat la insistència materna, doncs els nervis també feien que no estigués disposat a perdre el temps fent un mos per tal d’arribar abans a les portes del ja esmentat. Un cop a la porta, mentre saludava la gent de la colla i fèiem petar la xerradeta sobre el que la nit anterior ens havia deparat, em venien al cap mil imatges de l’antiga casa dels Moixiganguers: el primer cop que l’aixafava, el primer cop que em vaig enfaixar, el primer cop que vaig parar un castell de peus a terra, el primer cop que em vaig ficar en una pinya, el primer cop que vaig pujar una pinya, el primer pilar, el primer castell, el meu debut amb camisa a la pinya i al tronc d’un castell (si també fou entre aquelles parets per gràcia climatològica), la primera festa morada, les primeres converses amb gent que esdevindrien grans i inseparables amics, els primers consells de qui per mi eren (i són) brillants castellers i millors persones: equip tècnic, resta de tronc, la junta, membres històrics i, molt especialment, a la resta de segons (Miki, Oriol i Albert) pels seus consells i lliçons dins i fora dels castells, per qui quan vaig patir la primera llenya em va aixecar la moral, per tots els somriures i complicitats, ja que sense vosaltres (ells) ara no podria escriure tot això... resumint fou la casa que em va veure néixer castellerament i em feu estimar incondicionalment la camisa que llueixo amb l’orgull i el pes que arrossega el color de la meva ciutat natal.


Tot estava apunt, començaven a sonar les gralles i els tabals i els peus les seguien passeig avall deixant al darrera 14 anys d’història col·lectiva dels Moixiganguers d’Igualada, els carrers del la vila es tenyien de morat com poques vegades abans. A mesura que s’acostava la nostre nova llar les emocions augmentaven barrejades i amagaves entre rialles, converses, somriures i complicitats doncs més enllà d’una colla castellera som una gran i única família on tothom i té el seu lloc. Cada pas que feia aquella riuada de gent conduïda per la rauxa era el pas de ser una gran colla a ser una colla gran, era un pas a descobrir i encetar una nova etapa. Aquesta nova seu, aquesta casa gran o gran casa de la cultura popular igualadina que esperem acabi esdevenint, ens ha de permetre incrementar el nostre nivell tècnic i moral per afrontar els nous reptes.


Aquella simbòlica tallada de senyera simbolitzava el repte d’ assolir els dos únics castells de gamma alta de 7 que mai em pogut descarregar a plaça fins a la data actual (el tres de set aixecat per sota i la torre de set), recuperar el tres amb l’agulla descarregat la campanya passada, fer el pas en les construccions de vuit pisos (començant per les bàsiques, com són el quatre i el tres) i poder realitzar un gran espadat.


Tot estava apunt per començar, una intensa xafogor i un incansable sol feia que la cita ens recordes al punt àlgid de la temporada, la nostre festa major, i l’actuació estava a l’alçada de les actuacions realitzades en temporades anteriors en tal cita. L’assaig de divendres fou bo i tranquil·litzador, així ens ho demostra una canalla ràpida i decidida, una pinya sòlida i seriosa que lligava, com poques vegades abans ho havia fet, un tronc jove però experimentat que no abaixaria la guàrdia en cap moment i feu que les rotacions i canvis de posició en els diferents pisos no signifiquessin cap trasbals.



Així doncs, el quatre amb l’agulla còmode i segur feu relaxar-me de forma quasi definitiva i començar a gaudir de la diada com si d’una altra és tractés. Doncs Cal Tabola ja havia estat batejat castellerament i, això, feu que el cinc de set a ulls de quasi tots els presents dins i fora del castell fos aplaudit com el millor d’enguany i el quart descarregat. Finalment, el tres de set serviria per alliçonar-nos de que tot i la perfecció de la construcció i la tranquil·litat que acompanyava la carregada en qualsevol moment un castell es pot trencar, però no fou així i el tronc amb l’ajut de la pinya aconseguí aixecar implacablement la única “hòstia forta” de la diada i descarregar de forma magistral aquesta construcció que tan agrada a la colla.
Tancava l’actuació, un bonic espadat de 5 amb l’alineació de quarta, aixecadora i enxaneta d’un proper pilar de 6.


Xicots de Vilafranca realitzaria una actuació marcada per la gran i notable falta d’efectius de pinya i els dubtes en la canalla, segurament fruit de les llenyes acumulades, realitzarien: 5 de 7, intent desmuntat de 2 de 7, intent desmuntat de 4 de 7, pilar de 5.
Mentre que els Castellers de Sabadell firmaren una bona actuació al descarregar amb seguretat i solvència: 4 de 7, 3 de 7 amb l'agulla, 5 de 6, 3 pilars de 4.


Un cop finalitzada, la diada les converses entre els membres amics i coneguts de les diferents colles seguiren mentre omplíem l’estómac en un vermut i ens rehidrataven amb begudes per tots els gustos, per concloure amb un simbòlic brindis amb cava.
Després de totes les emocions viscudes tot el jovent de la colla va rematar la tarda amb un dinar i uns quants “showtimes” castellers en medi aquàtic, per signar el que per mi com per molts companys i companyes un dels dies més feliços sota la camisa morada.
Així, concloure el text amb una felicitació i agraïment a tota la colla per jornades com aquesta i per tot el que ens depararà un llarg camí plegats per assolir les noves il·lusions i reptes.


Salut i Cal Tabola és casa de tots/es!